Tres lecciones de Durban

No soy un experto en emisiones de CO2, pero he escuchado los mismos datos que cualquiera: la naturaleza nos permite tres unidades de energía por habitante y hoy, de media, gastamos 13. Es un exceso con unas consecuencias a la vista en el Ártico, en la capa de ozono, en la calidad del aire y hasta en los movimientos migratorios. Sin embargo, el fenómeno, al fin y al cabo, es un síntoma más de lo que la sociedad global es hoy.

Los humanos hemos explotado la tierra por la misma regla de tres que durante milenios hemos explotado a otros hermanos. Lo desalentador es que la historia nos demuestra que sólo ante el rebote -habitualmente violento- de los sometidos, se rompió la explotación, por lo que es muy razonable pensar que, en esta ocasión, la buena voluntad volverá a fracasar. Es la primera lección de la cumbre de Durban: no hay incentivos para el cambio de modelo más allá del propósito de un puñado de dirigentes.

También es una buena ocasión para establecer un símil con la crisis actual. Las dos situaciones, la crisis ecológica y la económica, nacen de conductas codiciosas. Sería ingenuo culpar de ellas sólo a los gobernantes, ha quedado demostrado. Igual como muchos se hipotecaron sin techo o consumieron sin fondos cuando llovían los créditos, nadie se autoimpone límites a la hora de comprar productos que han sido fabricados con una generosa “mochila” de emisiones, no digo ya electrodomésticos o automóviles, sino ropa y comida transportados con brutales costes ecológicos. Segunda: es el mismo concepto de “libertad”, tan obtuso e inconsciente, el que ampara las conductas de ciudadanos, empresas y políticos emisores.

Finalmente, y será porqué lo vivo día a día en el colegio, es la reproducción a gran escala de la eterna posposición de las tareas pendientes: en los chavales, el estudio y los trabajos; en los profesores, la corrección, la planificación y la elaboración de los informes de notas; en cualquier ciudadano, la compra de los regalos de Navidad; en los políticos, la asunción de acuerdos que impliquen cesiones en sus principios y sacrificios a sus empresas. Tercera lección: no se discute la consciencia del problema, sino la valentía y responsabilidad para afrontarlo.

Anuncios
Deja un comentario

4 comentarios

  1. Ignasi

     /  16 diciembre, 2011

    Hola!

    A nivell planetari si que hi han incentius per combatre el canvi climàtic: conservar i cuidar la nostra font de riquesa/vida per a nosaltres i les futures generacions.

    El problema és que funcionem fraccionats (estats) i aquests si que NO tenen incentius per pendre mesures. El principal problema: QUI CARREGA AMB ELS COSTOS que suposaria limitar les emissions?

    _EUA i païssos industrialitzats: Si jo limito les emissions i els païssos en vies de desenvolupament no (p.e. China)… els meus productes seran més cars, perdre competitivitat, menys creixement, menys riquesa, més atur… menys benestar econòmic per als meus ciutadans = defenestració política. (lògic)

    _CHINA i païssos en vies de desenvolupament: perquè he de limitar les meves emissions si els els ‘rics’ porten 100 anys pol·lucionant sense mesura, beneficiantse i fentse més rics. ARA ENS TOCA A NOSAL3!. Que redueixin ells… (lògica aplastant)

    És un peix que es mossega la cua i molt complexe de tractar. Com tractem un problema global sense un govern global? Quin és el criteri (quins son els valors) que han de prevaldre en cas de limitar les emissions? Tothom igual? És aquest criteri just per als païssos en vies de desenvolupament?

    Estarem els ciutadans a l’alçada i acceptariem reduir el nostre benestar econòmic a canvi d’un major benestar econòmic dels païssos ‘pobres’? O sortiriem al carrer maleïnt els nostres governants?

    Des del seu inici el protocol de Kyoto s’ha anat posposant i posposant i ajornant…. i així serà fins que algú cedeixi. O, més probablement, com tu dius fins que la Terra faci alguna explosió ‘violenta’ que ens revolucioni la consciencia i relativitzi els costos actuals… espero que no sigui massa tard.

    Mentrestant…els ciutadans, la persona com individu pot anar fent de formigueta i anar adaptant el seu estil de vida: cap a la comunitat, cap al consum de proximitat, consum sostenible, cap al més ser i menys tenir… davant del REALISME de la política GLOBAL, la utopia de la CONSCIENCIA individual!

    😀 un petó

    Ignasi

    Responder
  2. @Ignasi

    Tens raó quan parles d’incentius. No m’he explicat bé. Pensava en que els incentius no pesen prou quan s’enfronten als costos: la salut del planeta no és “visible”o quantificable i no es pot comparar a altres factors que ens resulten més familiars, com són els beneficis de les empreses.

    Una vegada no es tenen en compte les externalitats que provoquen certs models de producció, a ningú se li acut autolimitar-se les emissions si els veïns no ho fan, ja que, com dius, acabes sent menys productiu… amb zero benefici global! Ja que el pes d’un sòl païs que adoptés aquestes mesures no tindria cap impacte si la resta es mantenen com ara.

    Et compro el lema del final!

    Responder
  3. fbdani

     /  17 diciembre, 2011

    L’Ignasi parla també d’una qüestió que Mayor-Zaragoza proposava l’altre dia a ELPAIS, i que jo defenso amb urpes i molars: Govern Global.

    Cal un Govern Global que es regeixi per uns principis de bé comú (que no “sentit comú”), i d’igualtat, a més de progrés sostenible. MZ ho explicava molt millor que jo:
    http://www.elpais.com/articulo/opinion/Europa/frente/quiebra/etica/global/elpepiopi/20111215elpepiopi_10/Tes

    I tot i així, sempre caldrà que cadascú faci la seva i intenti acomplir els seus principis, encara que, com va dir l’altre dia una profe a classe, cal que cadascú esculli les batalles en què lluita i les lluiti al màxim, perquè si no hi ha un canvi global, hi haurà coses contra les que seguirem sense poder-hi fer res.

    Responder
  4. Jordi

     /  20 diciembre, 2011

    Dues coses jo que treballo en aquest tema

    a) les emissions corresponents al transport de mercaderies son minimes comparades amb les que es produeixen en la fabricacio i la disposicio dels residus. El transport de mercaderies es al voltant d’un 10% del total d’emissions del cicle de vida d’un producte. Es molt facil acusar al transport… i les emissions del nostre cotxe anant a comprar al Carrefour son molt majors que la del vaixell que ha creuat l’ocea. Es mes sostenible menjar a Dinamarca tomaquets espanyols que tomaquets danesos crescuts en hivernacles amb calefaccio

    b) les emissions nomes es reduiran quan el preu del combustible augmenti, no hi ha cap altre solucio viable

    Salut

    Jordi

    Responder

Y tú ¿qué piensas?

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: